Amics de Sant Aniol d'Aguja200 tones de material, pujat a peu, pel Refugi de Sant Aniol d’Aguja
L’Associació d’Amics de Sant Aniol d’Aguja vol compartir l’alegria d’haver superat les 200 tones de material pujat a l’esquena pel voluntariat. Gràcies a aquesta força popular s’han estalviat 45.000 euros en transport d’helicòpter. I això vol dir que aquests diners s’han pogut destinar directament per avançar en les obres de rehabilitació de l’antiga casa rectoral del veïnat amb la intenció de retornar-li aquell vell ús de refugi de muntanya que havia tingut a mitjans segle passat
i durant més de tres dècades.
Recordem que Sant Aniol d’Aguja es troba al cor de l’Alta Garrotxa, al bell mig d’una vall envoltada de cingleres. Indret feréstec. Només s’hi accedeix a peu. Per tot això, realitzar-hi obres és molt dificultós comportant, entre altres problemes, un augment considerable del seu cost. Tot i així, volem destacar la riquesa i enorme qualitat paisatgística, patrimonial i humana que aquestes condicions proporcionen a la contrada.
La idea de pujar a peu els materials va néixer d’una autèntica desesperança.
L’any 2012 l’edifici es trobava en avançada ruïna i amenaçava de caure, la qual cosa hauria descartat la restauració. Aquest fou el motiu determinant perquè l’entitat, cansada de buscar ajudes que no arribaven, decidís emprendre el viatge tota sola. Es va assessorar de quina actuació calia dur a terme per salvar l’edifici. I una vegada els tècnics i caps d’obra van lliurar el projecte es va saber quina quantitat de diners eren necessaris i quins materials i eines calia tenir allà dalt. Es va començar la recerca de fons econòmics i de materials i es va decidir que no ens podíem permetre de contractar un helicòpter perquè és un mitjà de transport molt car. I els diners que ens hi estalviaríem podrien servir per a les obres. Repercutirien directament a la millora de l’edifici, que era el que més interessava per poder-lo salvar.
Examinada la llista de coses a pujar a l’esquena, amb un cop d’ull molt generós, ens vam convèncer que era possible la gesta. És clar que els pensaments d’idea absurda i ingènua se’ns van passar pel cap moltes vegades però la forta il·lusió ens els esvaïa i ens encegava. I el juliol de 2012, amb molta força de coratge, es van pujar els primers cavallets de bastida a l’esquena. Fou una prova i va anar prou bé! Hi hauria coses més fàcils de pujar i d’altres més difícils però ens en sortiríem. Vingueren setmanes i mesos on les traginades es feren habituals i per l’entranyable camí de la ribera desfilaren taulons, ciments, rajols, bastida, eines diverses, màquina de pastar( desmuntada), etc.
Hi havia una càrrega física però també una càrrega moral repartida en parts iguals entre la incertesa i l’esperança. El fet de tenir-ho tot perdut ens feia confiar en el camí escollit. I amb fermesa l’havíem de recórrer, reconeixent que podia ser un fracàs, però amb la seguretat que si hi havia algun camí per salvar el Refugi de Sant Aniol; era aquell. I així va ser! El temps ens ha notariat la nostra il·lusió en fets. El mes d’agost de 2013, un any més tard i havent pujat cap a 20 tones, començaven, per fi, les primeres obres de salvació de l’immoble. El 2015 es va reconstruir la coberta i això reafirmava que l’edifici estava salvat. La balança es decantava de manera definitiva: la rectoria de Sant Aniol no es convertiria en un munt de pedres sobre el prat sinó que, tard o d’hora, esdevindria refugi per a excursionistes.
Des del 2013 s’han dut a terme fases d’obres cada any. Actualment es treballa en els interiors i en el sistema de sanejament i de producció d’energia elèctrica. Encara queda un temps més per a la seva obertura definitiva. Caldrà mantenir la mateixa il·lusió d’aquell juliol de 2012.
S’ha de dir que una vegada a l’any es necessita el transport d’helicòpter per materials massa pesats o voluminosos o de quantitats molt elevades. El setembre de 2014 es va fer el primer transport aeri i fins al 2020 s’han pujat 288 tones amb aquest mitjà. Més o menys 1000kg per viatge d’helicòpter.
Però mai s’ha deixat de traginar a peu i a l’esquena i, durant tot aquest temps, s’han buscat maneres de fer atractiva aquesta activitat que un dia es va batejar com “Helicòptering”. I es deia que d’alguna manera es feia la competència als helicòpters i als matxos de bast. Els primers no ens els podíem permetre, o els havíem de limitar perquè són massa cars i els segons no podien transitar pel camí per culpa del mal estat del viarany, desgastat i rocallós.
Hi ha hagut moltes jornades de treball que s’han dedicat a pujar materials de manera exclusiva. I la dèria era tan viva que engrescava a fer dos i tres viatges durant el matí per tal de pujar la màxima quantitat.
També es van organitzar diferents activitats amb la idea de cridar l’atenció del voluntariat. El macrohelicòptering en cadena es va dur a terme els anys 2014 i 2015. El tram de camí des de la Muntada a Sant Aniol fou dividit i marcat en 22 trams de 100 metres cadascun. Els voluntaris se’ls assignava un tram i no se’n podien moure. Un sac de material sortia de la Muntada i anava passant de mans i trams fins a Sant Aniol. En les dues edicions hi va haver bona participació i bons resultats. Que foren celebrats amb àpats i música popular a Sant Aniol mateix.
El 2018 es van fer les 12 hores d’helicòptering. De les 8 del matí a les 8 del vespre es va anar traginant material. Amb les aturades obligades, és clar, a menjar i a reposar amb un bany inclòs. Hi ha qui va pujar i baixar tres, quatre, cinc i fins al rècord de 6 traginades!
El més anguniós era quan els professionals ens demanaven materials imprevistos. Que no s’hi comptava o que havien fet curt…però que els necessitaven per poder continuar. En lloc urbanitzat seria tan senzill com trucar al magatzem perquè el camió els porti a peu d’obra però en el cas de Sant Aniol el camió només arriba fins a Montagut o Sadernes. Cal transferir-lo en cotxes i remolcs cap a la Muntada. Llavors, la tàctica era la següent. Ens posàvem a peu de camí i al costat dels materials en qüestió i d’una taula amb un porró, galetes i algun càntir d’aigua. A cada caminaire que es presentava se li explicava la causa del Refugi i se’ls demanava si volien col·laborar pujant material perquè es necessitava d’urgència. La resposta fou molt positiva i sempre es va aconseguir l’objectiu. I això que de vegades eren quantitats molt importants.
També va sorgir la idea de posar material a l’inici del camí per tal que els visitants, amb esperit col·laborador, es poguessin sumar a la causa. S’hi va construir una barraca provisional per ficar-hi el material i així protegir-lo de la pluja i la brutícia. Ja fa temps que en diem la Barraca del Gomarell. Encara està activa. Hi ha uns rètols informatius que demanen col·laboració voluntària per a la recuperació del Refugi. Hi hem ficat totxanes, teules, sorra, grava…segons la conveniència de l’obra. Però per mantenir aquesta jugada també cal una constant i laboriosa feina per part de l’associació. Cal preparar els sacs prèviament. Es mesuren amb un pes aproximat als 5 kg que es van omplint en el camp base de Montagut i es traslladen amb remolcs fins a la zona del Gomarell i cap a dins de la Barraca. L’èxit d’aquest sistema permanent ha estat i és brutal. Gran nombre de visitants, bé per la sorpresa, bé per la coneixença de l’obra hi han participat de manera activa. El dissabte, quan arribem a treballar a Sant Aniol, ens sorprèn el gran nombre de sacs que s’han portat entre setmana. I durant el cap de setmana encara se’n pugen molts més. Tenim feina a buidar-los dins de contenidors grossos que hi caben uns 1000kg. Al principi, aquest gest de buidar un sac de 5 kg era força depriment: tant d’esforç i tant poca cosa!. No arribarem pas enlloc…Però sí, s’arriba a algun lloc perquè al final del dia el contenidor queda ple!. De mica en mica s’omple la pica! Dels sacs buits en fem paquets i es tornen a baixar perquè “l’home del sac” ( així anomenem els companys que els preparen) els torni a carregar i a portar a la Barraca. La roda va fent! Sense fressa. Feina de formigues que no paren.
Així es podria representar la història de la recuperació del Refugi de Sant Aniol. Un formigueig constant. Una munió de petites aportacions de tota mena que sumen i que aconsegueixen un objectiu difícil i gran que semblava inabastable. Com els petits sacs que emplenen el contenidor.
La Diputació de Girona, la Casa de Perpinyà de la Generalitat, Caixabank, les administracions locals, empreses i particulars es van anar afegint a la causa. I encara hi són. Un suport que també agraïm molt. Aquestes forces, amb el voluntariat al capdavant és una unió imprescindible per aconseguir que el Refugi de Sant Aniol torni a ser una realitat.
Avui volem agrair la tasca desinteressada i generosa de totes les persones que han pujat i pugen material a peu cap a Sant Aniol. Un anonimat que ens dona molta força a l’Associació. Més enllà d’aquest senzill agraïment volem pensar que cadascuna d’aquestes persones rebrà el seu màxim premi el dia que el Refugi estigui obert. Menjaran a taula, dormiran a les lliteres…gaudiran de la calidesa de l’edifici i tindran la immensa satisfacció de sentir-se’n partícips.
Amics de Sant Aniol d’Aguja
Juliol de 2021
Comments are currently closed.