EL COR DE LA GARROTXA TORNA A BATEGAR

14/02/2017 joan Articles

El cor de la Garrotxa torna a bategar.
Jordi Sargatal Vicens
El passat diumenge 22 de novembre del 2015 serà un altre dels dies que marcarà història a Sant Aniol d’Aguja. Va ser el dia de la “Festa del ja no hi plou”, la inauguració oficial de la teulada del refugi reconstruït, que aplegà un centenar llarg d’esforçats i compromesos Amics de Sant Aniol, amb el suport de diverses persones representants d’entitats i administracions que han ajudat en el projecte, presidides pel conseller Santi Vila, com a màxim responsable de Territori i Sostenibilitat.

El President i gran animador dels Amics, el bon amic Quim Oliver, en Xari, va tenir l’amabilitat de concedir-me l’honor i privilegi de dirigir unes paraules als assistents, com a còmplice multifacètic del projecte, va dir. Vaig recordar que la meva primera excursió amb el Centre Excursionista Empordanès, un cap de setmana del llunyà 1972, va ser precisament per fer el Comanegra des de Sant Aniol, i encara vàrem poder dormir al refugi principal, abans del seu tancament i progressiu deteriorament.

També recordo que al llibretó que acompanyava el mapa de l’Alpina sobre l’Alta Garrotxa que utilitzàvem, hi deia que al riu encara s’hi podia observar alguna raríssima llúdriga. No cal dir que pujant des de Sadernes, i al capvespre i a la matinada pels voltants del refugi, vaig estar llarga estona observant el riu per si de cas. Però evidentment res. Més tard vaig saber que llavors ja feia temps que la llúdriga havia desaparegut de la Garrotxa, i ja era molt rara a l’Empordà, d’on es va extingir totalment a finals dels 70. També havien desaparegut els voltors, i això que no em cansava de mirar el cel, buscant rapinyaires. De tant en tant el premi era algun aligot, un esparver i l’escassa àguila daurada Els senglars eren rars, no hi havia cap dels grans herbívors, i les guilles, genetes, teixons i gorjablancs eren molt empaitats i per tant molt porucs.

Durant la dècada dels 70 es varen anar abandonant la majoria de masos encara ocupats de tota la comarca, degut a que les activitats econòmiques de la zona, com eren l’aprofitament de llenya i de fusta, l’obtenció de carbó i la ramaderia anaven perdent importància en les abruptes muntanyes de l’Alta Garrotxa i, en general, a totes les zones muntanyoses del país, i d’Europa. I amb el tancament del refugi de Sant Aniol, l’any 1982, podem dir, a més, que el cor de la Garrotxa va deixar de bategar.

A partir d’aquell moment els camins encinglerats només eren recorreguts per caçadors, de senglars i de bolets, per excursionistes, i més tard per escaladors, per ciclistes de muntanya, per naturalistes, etc. etc. Podem dir que lentament el “cos” s’anava refent, però en un paisatge absolutament diferent.

Sempre s’ha dit que el paisatge és l’aspecte que els humans donem al territori, en el fons és el pentinat que li fem. Passa com amb els humans, el cap, la closca, sempre és la mateixa, però segons el tallat de cabells, el tenyit, el pentinat o l’esperrucat, o el diferent grau d’entrades i sortides, fem una cara o altra. A la Natura humanitzada hi passa el mateix, així a la plana per exemple hi podem fer paisatges grocs sembrant gira-sols, o vermells quan al blat i a l’ordi s’hi barregen les roselles, o els deixem marronosos quan es llaura, o d’un verd molt viu quan comencen a néixer els sembrats. Tot això en els paisatges humanitzats, però també hi ha els paisatges senzillament naturals, els intocats per la mà de l’espècie humana. D’aquest en queden molt pocs al món, i encara menys al nostre país, on d’intocat potser només queda algun recòndit racó de bosc, o algun penya-segat molt i molt arrecerat i dret, i encara.

Actualment el paisatge de la Garrotxa està tornant, de mica en mica, al que havia estat el seu aspecte natural en els darrers mil•lennis, quan la Terra ha tingut un clima semblant a l’actual, ja que en els milions de la història de la vida sobre el nostre planeta la comarca havia tingut fesomies, flores i faunes absolutament diferents. Ara retornen els boscos d’alzines i roures, com a darrera vegetació potencial, que havien sigut talats per fer vaixells, travesses de tren, mobles, cairats, llenya, carbó… tot el que feia falta a les civilitzacions que vivien en aquest país. Quan ja no hi havia bosc, rematat pels carboners, els ramats de cabres, ovelles, vaques i eugues s’encarregaven de mantenir les zones de pastura sense arbres, i amb prou feines algun arbust. Tots hem pogut veure fotografies dels primers anys del segle XX amb les muntanyes de la Garrotxa ben pelades.

Ara, quan miro el riu de Sant Aniol, ja hi trobo petjades de llúdriga, o algun excrement al cim d’algun tronc o d’alguna pedra, per marcar el seu territori. I pel cel sempre hi voleia algun voltor. El bon amic Xari em diu, per fer-me feliç, que només surten quan hi vaig jo, però no és així, per sort ja tornen a criar a la Garrotxa, i són observats per moltíssima gent. El que passa és que els bons amics de Sant Aniol, atrafegats com estan traginant taulons, sorra i maons, tenen prou feina amb la seva càrrega com per mirar cap amunt, cosa que invariablement, i per instint, jo faig contínuament. I clar, tinc més possibilitats de veure’ls que ell, i això que també sempre tragino també algun quilet de material.

Les àguiles daurades encara nien als cingles de la Garrotxa que, encara que amb penes i treballs, mai han abandonat. Els voltors han tornat, igual que l’aufrany, que el trencalòs, que va arribar a fer niu i pondre l’any 2012, malauradament sense èxit, però esperem que hi torni en un futur no gaire llunyà, igual que ha de fer el voltor negre, i així recuperarem els quatre necròfags europeus.

Els senglars s’han fet molt abundants, massa, degut a la recuperació del bosc, ja que amb ell han recuperat refugi i aliment, i a la manca de depredadors naturals. I de mica en mica han tornat, i això és un altre gran símbol de renaturalització, els herbívors salvatges: el cabirol des de França, l’isard des de l’Alt Pirineu, el cérvol, la daina i el mufló des d’alguns tancats cinegètics. I això és bo, ja que asseguren el funcionament natural de la zona, és a dir, converteixen matèria vegetal, combustible, en matèria animal. I encara serà un funcionament més natural quan també tornin els seus depredadors, el linx europeu, l’ós i el llop. De linxs ja se n’han vist al Vallespir, diuen que un ós de la Vall d’Aran va fer una excursió fins a Costoja, i el llop ja viu en algunes comarques veïnes, i també diuen que algun ja corre per la Garrotxa.

Les societats evolucionen i per sort el respecte a la Natura també, i per això ens hem dotat d’estructures de Parcs Naturals, i l’Alta Garrotxa ha de ser un dels propers que es constitueixin a Catalunya, i això donarà vida als pobles que formen part d’aquesta gran zona natural que s’estén del coll d’Ares al coll del Pertús.

I amb aquesta evolució cap al respecte per la Natura també és lògic que el refugi funcioni diferent, i que es doti de les darreres tecnologies per obtenir i estalviar energia (mini hidràulica, geotèrmica, solar, fotovoltaica, estelles de llenya, bombetes i electrodomèstics de baix consum, etc. etc.). A la vegada, l’obtenció d’estelles permetrà mantenir zones de pastura obertes pel bestiar i aviram que poden acompanyar, i alimentar, els responsables i usuaris del refugi. I un hort, voltat de fruiters, i uns petits conreus també hauran d’ajudar a mantenir vida i biodiversitat. Les aigües residuals han d’acabar convertides en una bassa per amfibis, i els residus també s’hauran de minimitzar i tractar adequadament.

Amb la restauració del refugi de Sant Aniol el cor de la Garrotxa tornarà a bategar, però en un “cos”, en un paisatge més natural. Des del refugi estant es podran veure els vols nupcials de les àguiles daurades, i qui sap si aviat també les imperials, citades al segle XIX per Estanislau Vayreda; els grups de voltors voleiant en grup per trobar animals morts per menjar, i el trencalòs seguint-los per tornar a estimbar els ossos massa grossos per poder empassar-se’ls a bocins. I a les nits de tardor es podran sentir el bram dels cérvols, el lladruc dels cabirols i la ronca de les daines. I a l’hivern es podrà arribar a sentir el miolar dels linxs en zel, o l’udolar dels llops. Quan això passi sabrem que l’Alta Garrotxa serà ben viva, amb un altre tipus de vida que també haurem tornat a fer possible els humans.

I que ningú tingui cap por de trobar-se amb algun ós o amb algun llop. Segur que s’espantaran més ells que nosaltres, sobretot no els empipeu i saludeu-los cordialment (tampoc cal donar-los la mà, eh!!). I penseu que a molts llocs del món aquestes espècies conviuen perfectament amb els humans i no passa res. Sempre els hi dic als meus fills i amics que si es troben algun llop o algun ós, o en d’altres països un lleopard o un tigre, que els saludin, no els molestin i els hi desitgin un molt bon dia. En canvi segons quins humans es trobin més val arrencar a córrer desseguida.

El passat 22 de novembre, mentre es feien els actes d’inauguració de la coberta, ens va sobrevolar un grup de voltors, i també un pela-roques, un ocell preciós que a l’hivern baixa de les alçades on cria al Pirineu. Sembla una puput, peró més petita i de colors vermell, blanc i negre. Tot un auguri que el futur és amb nosaltres!! Per molts anys!! I visca la Garrotxa i el seu cor!!
Jordi Sargatal Vicens
L’Empordà, 2 de gener del 2016