PENSANT EL FUTUR DE SANT ANIOL D’AGUJA. Ernest Costa

16/04/2018 joan ArticlesEscrits

PENSANT EL FUTUR DE SANT ANIOL D’AGUJA
Els refugis de les altes muntanyes són una referència obligada per a tots els excursionistes i alpinistes. En més d’una ocasió he sabut el pa que s’hi dóna quan esperes trobar-ne un i constates que una allau se l’ha endut. No hi fem broma, que segons en quines circumstàncies t’hi va la pell. En moments més favorables, els refugis són illots de confort que els caminants agraïm.El refugi apunt d'estrenar-

ENTRE ELS LLITS I LA PALLA. Fins fa uns decennis, a les muntanyes mitjanes aquestes construccions podien ser prescindibles, perquè comptàvem amb l’hospitalitat dels muntanyencs que hi vivien. Gràcies al seu capteniment generós érem ben rebuts a casa seva i ens hi podíem eixugar si hi arribàvem banyats, escalfar-nos-hi si ens havíem enfredorit o, tal vegada, menjar-hi i dormir-hi. Una vetlla de cap d’any, a la meva dona i a mi se’ns va fer fosc als bacs del Talló. Quan els gossos de Resclusanys advertiren la nostra presència, un dels estadants de la casa sortí al fred de la nit movent un fanal que pogués orientar aquells desconeguts. Al cap de poc ja estàvem entaulats, assaborint el suculent bròquil arrebossat que havien cuinat per aquella diada. A part, negociàvem com passar la nit. Al final, vam trobar-hi la solució: no utilitzaríem els llençols que insistentment ens oferien, però sí que ens estiraríem al llit posats dins dels nostres sacs.

Si no hi havia llit, sempre hi havia una pallissa acollidora, amb sentor a herba seca, a fenc o a palla. L’única condició era que ningú fumés -una burilla mal apagada podia tenir conseqüències catastròfiques- i, segons com, la d’haver de conviure amb algun ruc que tant si com no volia amorrar-se al plat d’allò que ens proposàvem menjar. Continuant a l’Alta Garrotxa, un animal especialment obstinat era el de la Masó, a dalt de Talaixà. Que quedi constància d’una ruqueria tan gran.

AMB UN PEU A LA INTEMPÈRIE. Quan les cases de pagès anaren de mal borràs, vam haver-nos d’habituar als succedanis: que si les balmes d’Uja, que si l’interior d’un bosc espès, o una esglesieta. Un capvespre que plovia a bots i barrals ens calgué travessar una Ribera d’Escales molt enfadada, per aconseguir entrar a l’església de Santa Maria. I bo que estava oberta. No va ser el Ritz, però ens poguérem acompanyar amb la lluminària d’uns ciris providencials. Mentre, a fora continuava el diluvi.

A mesura que l’èxode rural va fer-se més important, els excursionistes trobaríem a faltar el sopluig que ens proporcionaven els estadants de les muntanyes. Els refugis, doncs, cada vegada tindrien més sentit. La primera evocació que puc fer del de Sant Aniol és de farà cinquanta anys, ara a l’octubre. Hi havíem pernoctat i l’endemà vam pujar dalt el Puig de Bassegoda, on ens rebé una pedregada antològica. Sense haver trobat ni ànima vivent enlloc, de nou tornàrem a l’empara del refugi. Pocs anys més tard, recordo una anada amb l’amic Enric Larreula, un jove que llavors ja duia el país a la sang i ja tenia un immens sentiment de respecte envers la natura. En aquesta ocasió, el refugi va ser-nos un aliat impagable per acollir les nostres rialles nascudes d’un humor i ironia que Larreula no trigaria a traslladar als seus nombrosos llibres. Però ai las!, aquella nit també van acompanyar-nos l’abandó i massa ratolins.IMG_499

QUIMERES FETES REALITAT. En efecte, el refugi va anar-se degradant fins a quedar inservible. Però els últims anys els membres del Centre Excursionista de Banyoles, de Terra Aspra de Montagut i del Grup Excursionista Peu Alegre de Sant Llorenç de Cerdans, han tret el Sant Cristo Gros i han dit prou. Fan mans i mànigues per trobar diners a sota les pedres. I allà on no arriben amb els cèntims, hi posen els braços: bigues, ciment i obra a coll, Ribera de Sant Aniol amunt. Si l’any 1957 els passats d’aquests socis van aconseguir habilitar l’antiga rectoria en refugi, ara els seus successors són a un pas de tornar-lo a tenir en condicions. Per tant, en aquests moments no és forassenyat pensar en els profits que podem treure’n, més enllà del que li pertoca per definició. És a dir, de ser un edifici on l’excursionista trobi protecció.IMG_4159

EL REFUGI DE TOTS. Entre els nuclis urbans mínimament estructurats de la Garrotxa i el Vallespir s’estenen muntanyes voluminoses i feréstegues i, a més, una frontera imposada fa tres centúries i mitja. Però res no ha estat un obstacle definitiu perquè aquest territori fos porós i perquè la interrelació establerta des de temps immemorials es mantingués. Al capdavall perquè la catalanitat fos present en una i altra banda. En aquest context Sant Aniol hi té un paper important, per ser-ne un dels nexes d’unió més significats. L’aplec que cada any s’hi celebra n’és una prova inequívoca. Que el 1957 el Centre no solament ens oferís el refugi sinó que recuperés plenament un aplec estroncat per la guerra del 1936, n’és una altra. Ambdues proves demostren a bastament que Sant Aniol ha de continuar exercint aquesta funció de baula, de manera que al refugi tant ens hi sentim plenament a casa els catalans del nord com els del sud.

DE LA PUNYALADA A JAUME CABRÉ. Ho deia una veu autoritzada com la de Baltasar Porcel: poques literatures al món poden enorgullir-se d’haver aportat trenta novel•les de primera divisió. “La catalana pot fer-ho”, acabava afirmant l’escriptor d’Andratx. Però colonitzats com vivim, la majoria de ciutadans no ho saben. Se’ls ha amagat el mateix Porcel, Cabré, Moncada, Rodoreda, Català, també al Marià Vayreda de La punyalada, una obra que no estalvia topònims ni descripcions a l’hora de situar els indrets dels esdeveniments. Un autèntic luxe per als excursionistes i del que ja ens en van fer un tast l’estudiós Jaume Vila i Quim Oliver, en Xari, fent-nos veure alguns dels escenaris al llarg d’una excursió a Sant Aniol. Perquè val a dir que aquests escenaris els tenim a les anfractuositats de l’Alta Garrotxa. I en tot això el refugi hauria de jugar-hi un paper important, convertint-se en una base des d’on fer-nos reviure la Coralí i altres personatges i, de retruc, per ajudar-nos a descobrir el nostre patrimoni novel•lístic organitzant-hi sortides, propiciant-hi trobades, posant rètols indicadors… Xari i Vila en saben un niu i a ben segur que ens poden sorprendre amb propostes engrescadores.

AULA DE DESCOBERTA I MEMÒRIA. Si exceptuem la gent de Riu, aquestes contrades han quedat orfes de vida muntanyenca. De pagesos, pastors, mossos, carboners, contrabandistes, traginers, músics sense solfa, de vianants que anaven i venien d’un lloc a l’altre. Amb tot, la seva empremta fou prou potent com perquè perdurin nombroses traces que evidencien una presència antiga i ens interrogui de quines fetes hi han ocorregut. Al moment de donar les claus de com era aquesta presència, penso que el refugi també hi té paper. Des d’hostatjar una mostra de fotografies i altres il•lustracions, fins a convertir-se en una fascinant aula de descobertes.

UN REFUGI PER A UN MIRACLE. A vegades he vist que les entitats excursionistes anunciaven que els seus refugis s’obrien als socis més joves, a fi que hi poguessin fer estades de vacances actives. Tanmateix, crec que hauríem d’anar més lluny, tot i que no és fàcil arbitrar solucions. Però la idea és massa suggeridora com per no intentar-ho. Veureu: sense anar a altres poblacions dels nostres voltants, a Banyoles mateix hi viu un col•lectiu nombrós provinent de la immigració. D’aquest en formen part nens i nenes que han de veure com els seus companys d’escola se’n van de vacances, o a banyar-se al mar, o a festa major, i ells han de romandre sense altres horitzons que els de casa seva. Afegiu-hi també, els que tenint un arrelament en el país, tampoc poden permetre’s res més que allò estrictament indispensable. I aquí és on veig que el refugi podria contribuir que aquesta mainada no se sentís tan sola, que pogués teixir complicitats amb altres nois, que els que hi anessin com a immigrants en sortissin sense aquest llast a l’esquena.

Sant Aniol gloriós que vetlleu pels nostres ulls, feu que veiem el futur del refugi amb claredat. Amén.

bty

bty

Una vegada redactat aquest escrit Quim Oliver me’n fa arribar uns on veig que les tres entitats esmentades més amunt, a fi de treballar millor, van constituir-se en l’associació anomenada Amics de Sant Aniol d’Aguja. Per tant, el desig que el refugi sigui de tots ja és innecessari. A l’ensems, llegeixo que com a patrimoni immaterial d’aquest es contempla La punyalada. I com a línies mestres del projecte es preveu que es converteixi en “seu per a excursionistes i naturalistes.” I que “podria ser un centre social per a l’educació infantil i juvenil.” Els punts de contacte amb les altres finalitats que he enunciat són evidents. Alegrem-nos-en.

Fontcoberta, 14 de juny de 2014

 

bdr

bdr

Comments are currently closed.


Powered by http://wordpress.org/ and http://www.hqpremiumthemes.com/

Ús de cookies

Aquest espai web utilitza cookies per donar un millor servei. Si continua navegant considerarem que n'accepta el seu ús. Per obtenir més informació o saber com canviar la configuració del seu navegador consulti les següents instruccions.

ACEPTAR