Amics de Sant Aniol d'AgujaSANT ANIOL SENSE CARRETERES, SI US PLAU
La vall de Sant Aniol va ser habitada durant centúries. Els masos, plens de vida i d’il·lusions, s’ancoraren des dels clots més fondos a les lleixes més enlairades. Es van aprofitar relleixos i racons inhòspits per fer-hi hortets, camps, pastures, places carboneres… Els boscos eren font de negoci. Caliu i escalfor per a les llars. Però aquell esclat no fou mai cap paradís, ni de bon tros. Viure era molt dur. El sistema va començar a defallir ben entrat el segle XX, llavors, vingué l’agonia i la vall es va deshabitar definitivament entre els anys 60 i 70, quan els últims estadants del Molí marxaren cap als afores de Montagut. Així s’acabava un èxode tràgic que va durar dècades perquè anava fent a poc a poc, com un comptagotes. Cada gota una altra casa abandonada. I és que deu costar molt marxar del lloc on has nascut i confiat tota esperança de vida. Però res valgueren els horts, els camps i el bestiar quan la indústria del carbó se n’anà en orris i el contraban va deixar de tenir sentit. Ribera avall s’escolaven els anhels d’aquella gent muntanyenca, cercant la llum de modernitat i de benestar que, segons deien, tot ho canviava, allà baix, a la plana.
Sant Aniol: un racó de món oblidat de la mà de Déu, diu Vayreda. I també de les administracions. Així ha sigut la seva història. Tota aquella gent que hi visqué no va tenir mai els serveis bàsics: ni llum, ni aigua corrent… ni carreteres d’accés. Espelmes, llums de carbur o d’oli, fonts i deus d’aigua… i a peu, a cop d’espardenya per camins pedregosos; o amb animals de bast per camins de ferradura. Aquests eren els seus serveis. Aleshores hauria sigut lògic i digne que a algú se li hagués acudit ajudar als aniolencs aportant-los aires moderns. Però no va ser així. Vist amb el pas del temps ens atrevim a dir que de ben segur tampoc els haurien solucionat els problemes. Les carreteres, per exemple, potser haurien servit per marxar-ne abans. Perquè, malament rai, quan l’autosuficiència és tan dura i, pitjor encara, si les feines tradicionals no completen el que et falta per viure. El canvi era general i res hauria aturat l’abandonament. La indústria que arribava als pobles i ciutats amb el proclamat benestar suposaven una temptació massa gran per quedar-se amb la duresa de la muntanya aspra.
Si bé s’ha de lamentar que les persones que hi vivien n’haguessin de marxar, per altra banda, cal celebrar-ne la contrapartida: avui tenim una vall amb la natura ben conservada i salvatge, però plena d’aquella petjada humana sinuosa i respectuosa amb el paisatge. Uns aspectes que cal valorar molt. Un veritable tresor.
Els conceptes han anat canviant amb el pas dels anys i tot allò que fa un segle era una necessitat de vida ara s’ha convertit en un valor cultural i lúdic de primer nivell. Que avui també es pot considerar necessari.
En el passat no es va saber (o voler?) trobar la fórmula per ajudar a les persones que hi vivien. Doncs, almenys en el present, les administracions haurien de saber protegir el territori on va viure aquella gent. Han de tenir en compte que elles mateixes l’han declarat com a espai d’interès natural protegit. I per això l’han de protegir com a valor natural si volen ser coherents. I així, s’aconseguiria una Alta Garrotxa com Déu mana i no pas deixada de la mà de Déu, com ha estat sempre.
Cal conservar i millorar els valors patrimonials de Sant Aniol. Esperem que el nou Pla Especial de l’Alta Garrotxa, recent aprovat, ho tingui en compte.
Els Amics de Sant Aniol fa anys que estem rehabilitant l’antiga rectoria, situada prop de l’església romànica, per destinar-la a refugi excursionista i centre d’interpretació de l’entorn. Tenim el convenciment que serà una infraestructura essencial per gaudir del tresor que l’envolta.
Les finalitats de la nostra entitat, dictades als nostres Estatuts, són molt clares: vetllar el patrimoni de la vall d’Aguja, en el seu sentit més ampli. Per recuperar-lo, o conservar-lo o millorar-lo. La vella rectoria n’era la primera necessitat. I la bona salut dels valors patrimonials de Sant Aniol és imprescindible pel nou Refugi. Els dos elements, territori i Refugi, han d’arribar a la plena salut. Llavors, es complementaran en si mateixos.
Sortosament, la geografia de la vall de Sant Aniol, al cor de l’Alta Garrotxa i de mala petja per excel·lència, ha estat un element d’autoprotecció. A primers dels anys 80 hi va haver intencions d’urbanitzar la vall que foren frustrades en veure la topografia del terreny. Per això, és possible que en llegir el títol d’aquest escrit algú pot haver pensat que és impensable que hi hagi carreteres a Sant Aniol. Mentre duem a terme la recuperació (ja han passat 8 anys des que vam començar) hem hagut de veure i patir com s’han obert carreteres fins a la Quera, la Comella i Coll Roig. Tres indrets ben propers al cor de la vall i prou inhòspits. Mai hauríem dit que hi podrien arribar aquests tipus de vies. I encara no sabem quin servei han donat. Excepte en el cas de la Quera que uns pastors la fan servir per atalaiar el bestiar, cosa que ens consola una mica. Però no va pas ser per aquest motiu que hi van donar permís sinó per reconstruir la casa arruïnada. Una raó convincent però que no s’ha dut a terme. I això és greu. En qualsevol cas, per a nosaltres, són veritables ferides al paisatge i que, a més a més, s’han emportat per sempre trams bons de camins vells que havien aguantat, estoics, les inclemències del pas del temps. Mai més hi tornaran a ser. Per això ho denunciem. Considerem que vulneren la salut del patrimoni que tant estimem i que entenem com un bé públic.
Fem un crit d’alerta i de protesta perquè ens adonem que amb els mitjans d’avui dia seria possible fer arribar carreteres a pertot. No volem que el dia que pengem la senyera victoriosa al nou Refugi per celebrar-ne l’obertura, el soroll d’una retroexcavadora ens arribi per l’esquena, per dir-ho d’una manera significativa.
El projecte del Refugi està conduït pel voluntariat i amb el suport de les administracions (aquí no han fallat), empreses, entitats i particulars. Una conjunció de forces que demostra la possibilitat de fer les coses d’una altra manera. No ens ha calgut cap carretera per a la reconstrucció del Refugi. Som conscients que ens hauria facilitat molt l’empresa però ni se’ns ha passat pel cap demanar-la ni la voldrem mai. Perquè un dels aspectes bonics de Sant Aniol és que només s’hi arriba a peu.
El cost econòmic i humà de la recuperació de l’immoble és elevat i molts treballs es fan a mà. Per a les obres de reconstrucció s’han pujat 195 tones de materials diversos a l’esquena, la qual cosa suposa un important estalvi econòmic i, sobretot, una implicació popular considerable. També s’han fet molts vols d’helicòpter per tal de transportar quantitats grans o volums i pesos impossibles d’anar pel camí. Un mitjà caríssim però que val la pena pel poc impacte que té en el terreny.
Per respecte a tots els que fan possible aquesta recuperació i per respecte a la manera com es duu a terme, per respecte a tota aquella gent que va malviure amb falsa esperança trescant amb espardenyes per camins pedregosos, per respecte a tot l’anonimat, sobretot el d’abans. Però també l’actual, font d’il·lusió nova i de coratge, demanem que no es facin carreteres a la vall de Sant Aniol. Ho vam demanar oficialment quan el Pla Especial de l’Alta Garrotxa s’estava gestant. Esperem, doncs, que la nova normativa ho tingui en compte. Seria una coherència amb la declaració d’Espai Natural protegit.
Les carreteres són necessàries a molts llocs, però s’han de fer respectant el territori. Hi hauria d’haver un motiu molt important, i convincent, per obrir-ne en indrets on la natura és protegida. A Sant Aniol, i durant els últims 60 anys, s’ha demostrat que NO fan falta.
Estaria bé preservar algun racó d’aquest petit país on només s’hi arribi a peu. Sant Aniol n’és un! I això el fa un indret especial. I és bonic que sigui així. Que la vall de Sant Aniol es quedi sense carreteres no s’ha de veure com un greuge. Sens dubte que s’ha de veure com un valor que les futures generacions agrairan.
La vall de Sant Aniol sense carreteres, si us plau. Gràcies!
Quim Oliver Tarradas “xari”
En nom dels Amics de Sant Aniol d’Aguja
Sant Aniol d’Aguja, juny de 2021.
Comments are currently closed.