EL DIA DE LA LÀPIDA

04/11/2021 joan Activitats, Articles

El dia del liró, el dia de l’ampolla, el dia del paraigües, el dia de l’espelma,… Els Amics de Sant Aniol d’Aguja, com més va, més ens assemblem al “Procés” —mal m’està el dir-ho—. També nosaltres fem un recull de dies històrics mentre no arribem a culminar el propòsit final.
Recentment hem viscut un d’aquests dies especials, el del retorn de la làpida de Mossèn Joan Sellas a Sant Aniol, el seu lloc de descans des de 1881. El nínxol havia estat profanat per uns brètols a finals de la dècada dels vuitanta del segle passat. La làpida, trencada en quatre parts, fou salvada i preservada per la família Mascort, de Girona, que l’any 2012 la donaria a l’Ajuntament de Montagut i Oix i als Amics de Sant Aniol.

La jornada començava de bon matí a l’aparcament de Sadernes. S’hi aplegaven una seixantena de persones engrescades pels Amics i l’Editorial Gavarres. La proposta: pujar tot passejant a Sant Aniol, aprofitant el magnífic escenari de la vall per donar context a les “Històries de l’Alta Garrotxa”, d’en Josep Vilar. El propi autor n’explicaria vàries de les publicades i n’avançava alguna d’un segon volum que prepara; també se’n van llegir fragments escollits, relacionats amb els llocs que trepitjàvem; tot plegat amanit amb comentaris i anècdotes d’Ernest Costa, de l’editor de Gavarres i del president dels Amics. I així, quatre hores resseguint el camí serpejat de la vall, que poques vegades se’ns ha fet tan curt.

Fins aquí, ja hauria estat una diada particular, però faltava el final amb sorpresa. Acabat el trajecte, aplegats sota els xiprers sentinelles de l’ermita, ens presentaven la làpida.
En Josep Vilar, en el capítol dedicat als capellans, hi inclou la història de “La làpida de mossèn Joan Sellas” (pàgs. 210-211), que acaba així:
“El 2019 ha tornat al lloc que li pertoca, on reposen les restes òssies del seu creador. La làpida haurà fet dues vegades el gastat camí de Sant Aniol. El primer cop al cim d’un matxo d’un traginer, i el segon cop a lloms d’un matxo de dues potes.”

Quan escrivia això, en Pep no comptava pas amb una lesió de genoll i, encara menys, amb la pandèmia, que posposarien aquell retorn. Malgrat tot, el termini s’hauria pogut complir aprofitant un vol d’helicòpter per portar materials d’obra, a finals de 2019. Però aquí va aparèixer la vena romàntica d’en Pep: havia de ser “a lloms d’un matxo de dues potes”. I així va ser. Dos anys més tard, però.
La llosa es va traginar dins les motxilles d’uns excursionistes, encara partida en quatre parts. Quan s’uneixen, el missatge torna amb tota la força i el sentit que li donen el temps i l’espai retrobat:

“En esta trista soletat
Lo reverent Joan Sellas descansa
Qui a pesar de tanta penansa
Trenta anys de vicari ha estat
De Riudaura natural
Aquí fou amortallat al 18
Febrer de 1881 als 69 anys d’edat.”

Així doncs, aquest nou d’octubre de 2021 es tancava el cercle, quan feia cent quaranta anys de l’enterrament del mossèn, més de trenta de la profanació del seu nínxol, i nou de la recuperació quasi miraculosa de la seva làpida a Girona. Qui podrà negar que va ser un dia històric?

I quan faig balanç de la jornada, per força he de tornar al principi. Tots plegats hem caminat, hem après, hem rigut, hem cantat, ens hem agermanat entre nosaltres i amb la terra… Ah! i hem acabat fent festa d’un fet tràgic. Qui podrà negar que ens assemblem els Amics de Sant Aniol d’Aguja i el “Procés”?

Com diria un savi, aquell dia —“el dia de la làpida”— vam florir, ni que fos per una estona efímera, que ara ja és record i presagi d’un bon fruit.

Josep Casals i Micaló

AMICS DE SANT ANIOL D’AGUJA