Amics de Sant Aniol d'AgujaSANT ANIOL D’AGUJA -Josep Santaeulàlia – 7 de juny de 2025
Són les 8 del matí. Pujo al cotxe i, sota un cel entelat de núvols prims, faig via cap a Sadernes. Mitja hora més tard, aparco a les feixes de can Galceran, vora l’església de Santa Cecília. Amb la motxilleta a l’esquena, començo a caminar en direcció a Sant Aniol.
Avui, dissabte 7 de juny, comencen els quatre dies d’actes programats per celebrar el miracle de la restauració i obertura del Refugi de Sant Aniol. L’amic Xari, en nom dels Amics de Sant Aniol, associació que presideix, m’ha proposat que inauguri les celebracions amb un pregó. Serà per a mi tot un honor.
Primera sorpresa agradable de la caminada: quan passo vora el prat del Molí de Sadernes, ja sento la remor de la riera (o ribera, com es veu que en deia la gent d’aquí). Normalment, l’aigua, en aquest tram, ha desaparegut com per art d’encantament, i la llera s’ha convertit en una desolada estesa de grans calaveres blanques. Però si, com avui, entre aquest calaveram s’hi veu, aquí i allà, la claror verd-blava d’un gorg o el corrent escumejant que juga a driblar les roques, la cosa canvia molt: el camí s’amenitza amb la remor dels còdols conversant amb l’aigua, i les gorgues més fondes ens conviden a la capbussada: “Vine, home, soc fresca i pura: banya’t en mi”.
Poc després, la pista passa a l’esquerra de la riera pel pont dels Aures. M’hi aturo un moment. L’aigua cristal·lina em captura la mirada. No hi veig peixos. Tants que n’hi havia abans! Recordo —hi ha experiències que no es poden oblidar mai— el primer cop que vaig pujar a Sant Aniol, amb en Ferran Juncà i el seu germà Salvador. Veníem caminant des de Montagut, on ens havia deixat l’autobús de Banyoles a Olot. En Ferran i jo teníem 16 o 17 anys, i 13 o 14 en Salvador. Dúiem motxilles, sarrons i canyes de pescar. Durant els tres dies de la nostra estada a la vall vam ensarronar molts pobres barbs. Després, els netejàvem a la font i ens els menjàvem a la brasa. Ens passàvem tot el dia amunt i avall de la riera, del salt del Brull al Citró, amb banyador, canya i sarró, pescant i fent remullades.
Si aixeco la vista, pertot veig boscos i cingleres. Diu el diccionari que una garrotxa és una terra abrupta, pobra, de mala petja. Ben mirat, la vall de sant Aniol és pura garrotxa. Per què s’han quedat el nom de Garrotxa les planes dels voltants d’Olot, tan fèrtils?
Més endavant, a Castell s’Espasa, la riera s’engola entre dos estimbarros, i la pista avança per un alt relleix conegut com el Passant d’en Roca. Aquí, passar-hi amb cotxe no fa gaire gràcia. La riera, tenaç rosegadora de roca, s’esmuny a baix de tot, formant un rosari de gorgues fosques i profundes, còncaves com banyeres. Mirar-les des del caire de la pista provoca un pèl de vertigen.
Sortint del congost, la pista torna a mà dreta de la riera pel pont de Ferro. L’abandono al cap de poc. Seguint les esses d’un corriol, baixo al pont d’en Valentí, que em torna a mà esquerra de la riera. Avui, ca la Bruta només en té el nom, de bruta. Ben restaurada i polida, amb plaques solars a la teulada, sembla una illa de confort en un entorn inhòspit. Tiro riera amunt per un viarany, ben indicat amb pinzellades grogues. Difícil perdre’s, tanmateix: només cal seguir la riera, sempre amunt.
M’aturo a fer un mos vora un gorg que s’entreveu entre dues grans roques, amb un petit saltant d’aigua al fons de tot. La roca menys grossa és plana de la part de dalt. És ideal per ajeure-s’hi al damunt o com a plataforma per llançar-se a la gorga. També per esmorzar-hi, que és el que penso fer. En podem dir el gorg de la Roca Plana. M’hi enfilo com puc —ja no tinc l’agilitat felina d’aquell jove pescador. Un cop a dalt de la roca, m’assec, trec l’entrepà de la motxilla i l’engoleixo contemplativament. La combinació del mastegament pausat amb l’audició de la ronquera del petit saltant i la contemplació bovina de la gorga que blauverdeja als meus peus em un produeix un intens plaer multisensorial —dir multiorgàsmic seria excessiu.
Tres nois es desvien del camí per veure la gorga. Parlen castellà. Després de descendir de la roca sense trencar-me el coll, els pregunto d’on vénen. De Granollers, responen. Intercanviem quatre frases. És la primera vegada que pugen a Sant Aniol. Amb mi parlen un català perfecte. Ombrívol futur: un país on tothom (fora d’algun metge curt de gambals) sabrà català com aquests tres nois, però on tothom parlarà, com ells, en castellà.
Reprenc la via, que mena a la Muntada, un mas voltat de feixes on vaig situar la residència estival del narrador del relat apocalíptic “Gori”. Hi conto les aventures de l’home-senglar de la Garrotxa, la criatura que volia ser bèstia i que va originar una gran revolució deshumanitzadora. Vaig escriure’l fa molts anys. El narrador que fa de testimoni dels fets és, com jo, un home solitari que li agrada badar, rumiar, pescar, llegir…
Sento un mugit rabiós. Una vaca? No. És algú que talla fusta amb una motoserra.
La Muntada també és, a la novel·la “Terra negra”, l’amagatall d’hivern del general Pep Ayats, àlies El Coix. Des d’aquí va escapolir-se a França, al final de la tercera carlinada, carregat de duros. L’acompanyava el jove Fèlix Quintana, protagonista de la novel·la.
Abans d’arribar a la Muntada, una passera m’acondueix de nou a la dreta de la riera. Un dels atractius de la pujada a Sant Aniol és la ziga-zaga que fa el camí, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, com una agulla d’embastar que anés cosint la vall.
Passo pel Gomarell, on hi ha la presa d’aigua de Montagut. L’aigua vessa i salta per la petita resclosa. A partir d’aquí, comença la part del camí inaccessible (per sort) als vehicles motoritzats. Sant Aniol és una joia que es fa pregar: si la vols haver, cal suar la cansalada. El tirany és estret, excavat sobre la roca, sempre vorejant la riera de les gorges prodigioses, fins que arriba a una de les més maques: el gorg Citró, que té fins i tot una platgeta per als que vinguin només per banyar-s’hi i prendre el sol. Aquí l’agulla d’embastar em torna a portar a l’esquerra. Passat el Citró, dues timbes escanyen i engorguen la riera, abans d’obrir-se com un portal màgic. De tant en tant, faig una pausa per deixar passar parelles i grups d’amics que pugen pel viarany paradisíac.
El que fa més atractiva la vall de Sant Aniol és el contrast entre la sequedat i l’abruptesa de les vores blanques i rocalloses amb la riera diamantina que s’estreny i s’eixampla alternativament, passant sense parar de la gorga muda i profunda a l’aigua soma i fressosa.
Aquí i allà es veuen grans esllavissalls de roques. L’aigua, amb feina de segles, les anirà polint i arrodonint per poder-les arrossegar cap avall.
Començo a sentir la fatiga de la caminada. Respiro amb la boca oberta. Ja no soc cap vailet pescaire: el mes que ve, si a Déu plau, escalaré el cim de la setantena.
Poc més endavant, el corriol fa un penúltim cop d’agulla a la dreta i enfila l’últim tram cap a Sant Aniol. Deixem enrere les ruïnes del Molí, i salvem una cruïlla de camins: pel de la dreta arribaran, demà diumenge, els germans canigonencs que seran part de l’aplec. Ja a les envistes de l’església i el Refugi, encara he de passar a l’esquerra de la riera per un pont oscil·lant que m’obliga a ballar l’últim tango de Sant Aniol.
Pujant entre l’església i el Refugi, arribo a l’era. La part ombrejada, vora la font, és plena de gent.
De seguida trobo en Xari, que feineja davant del Refugi. Encaixem de mans. Saludo també altres coneguts, la majoria vinculats al Centre Excursionista de Banyoles: Dolors Coll Comerma, Dolors Oliver, Sibi Bertran, Jaume Vicens… Vora la font, ja hi ha una bona colla de catalans del nord, que parlen entre ells en francès. De tant en tant, en Tiri fa sonar la gralla, que ressona entre les cingleres com el crit d’un ocell fabulós.
—On vols fer el pregó? —em pregunta en Xari— ¿Aquí, davant la font, amb megafonia, o dins l’església, sense?
Ens decantem per l’església. L’acte quedarà més recollit i discret, i hi vindran només els que vulguin assistir-hi, sense molestar els altres.
Anem a inspeccionar la petita església. Hi ha vuit o nou bancs de fusta sense respatller i un sant Aniol damunt l’altar. És fresca i ombrívola.
—Tenim llum —diu en Xari—. Després l’encendré.
Encara falta una hora. En Xari té feina a fer. Quedem que ens veurem a l’església poc abans de la una. Passo per davant del Refugi. Sota un tendal, hi ha una taula on es venen records (camisetes i punts de llibre) i on cal pagar el dinar (8 euros), si abans l’has reservat per mail. Demano a la Dolors Oliver que em cobri el meu.
—De cap manera! Tu ets un convidat.
Hi insisteixo, però no hi ha res a fer. I encara m’obsequien amb una camiseta i una bossa de tela, a més d’un joc de punts de llibre.
Passo per davant la porta del que serà el Refugi lliure i pujo cinc escalons que menen al porxo de l’entrada principal. Hi entro. La primera estança és el menjador, amb llar-estufa i una dotzena de taules. Fa molt de goig, especialment el sostre, amb bigues i cairats de fusta nova i envernissada.
—El Refugi s’inaugura oficialment demà —m’informa en Surroca.
—Quanta gent hi pot menjar, aquí?
—Una quarantena. I allà hi ha un altre menjador, més petit.
M’explica que ja tenen moltes reserves fins al setembre. Aquest aspecte, de moment, el gestiona ell mateix, via mails.
—Però d’aquí un parell de setmanes ja tindrem una pàgina de reserves per internet.
Em presenta un dels dos guardes que s’encarregaran de tenir cura del Refugi i d’atendre els visitants. S’aniran rellevant, i així sempre n’hi haurà almenys un, aquí dalt.
Trec el cap a la cuina, neta i resplendent. El dinar ja bull en una gran cassola.
Un guarda em diu si vull veure les habitacions, a dalt. Pugem per una escala. A part de les habitacions dels guardes, n’hi ha tres més amb sis lliteres de costat. Dotze places per habitació. Els lavabos i les dutxes fan un bon goig.
Un noi ros, al menjador, està escrivint un rètol. Li corregeixo —per vici professional— una falta d’ortografia.
Com que veig que tothom va de bòlit, surto a l’era i em poso a l’ombra d’un til·ler, vora la font. Des d’allà admiro el conjunt del Refugi. Quina feinada s’hi ha fet! Qui l’ha vist i qui el veu! Les plaques solars ocupen mitja teulada. Si encara faltés electricitat, en produiria un generador.
Recordo el casalot llòbrec i atrotinat, sense llum, de la meva primera visita amb en Ferran i en Salvador. Tot brutejava, i la cuina era negra de sutge i fum fossilitzat. Llargues esquerdes resseguien els murs. Et feia la impressió que en qualsevol moment tot l’edifici s’havia d’esfondrar. Ja em veia colgat sota un munt de bigues i teules.
De la banda de migdia, tres llargues senyeres pengen de sengles finestres, flanquejant el rellotge de sol. D’una finestra de la façana de l’era penja una estelada, i n’albiro una altra que algú ha posat molt amunt, entre arbres i grenys, a mitja muntanya del Brull. Dues senyeres més, també llargues, pengen com una estola a banda i banda del petit campanar de l’església.
Es veu que tots els membres dels Amics de Sant Aniol que duien barba van fer la promesa de tallar-se-la quan s’acabessin les obres. Avui és el dia. En Tiri porta una cadira a l’ombra de la font i els pèls de les barbes van caient a terra. Després, li tallen la seva. En faig algunes fotos.
M’agradaria pujar al gorg Blau i al saltant del Brull, però ja són dos quarts d’una. No tindria temps. Potser havent dinat…
Canvio d’observatori i, d’ombra a ombra, m’assec al banc de pedra de davant l’església. Trec de la motxilleta el quadern de notes i apunto al vol les impressions de la pujada.
A la una menys deu passo cap a dins. Només som quatre gats. Arriba en Xari i encén els llums. Darrere seu, una gernació de fidels ocupa la nau, que s’omple com un ou. En Xari i jo ens posem drets al presbiteri. Només ens falta la sotana. En Xari em presenta. Tot seguit, engego el sermó —vull dir el pregó.
Després d’agrair l’honor que se’m fa, resumeixo els records de la meva primera visita a Sant Aniol. Intento també explicar la impressió que em feien les cingleres de la vall, amb vies de roca alternant-se en paral·lel amb vies de bosc. Roca i bosc són el greix i el magre d’aquestes cansalades colossals.
I m’embranco en la significació especial del salt del Brull, tal com se’m va aparèixer una vegada: les cingleres són dues grans cuixes de dona que convergeixen a l’humit entrecuix del Brull, l’origen maternal de tot.
Llegeixo un poema que vaig escriure fa molts anys: “Des del puig del Bassegoda”
Muntanyes de vellut.
Cingles de roca nua.
Una àliga fluctua
per l’alta solitud.
Blanques d’escuma —onades
que inunden els meus ulls—,
rompen contra els esculls
dels cims les nuvolades
i el vent treu del fondal
una música d’orgue
que flueix i s’engorga
com un riu fantasmal,
dissolent en la llum
al·luvions de perfum.
Trec de la motxilla dos llibres que vull regalar al Refugi: son “Terra negra” i “Objectes perduts”. Explico les vinculacions argumentals de les dues obres amb l’afrau de Sant Aniol, i resumeixo les històries del general Ayats i de l’home-senglar. Espero que aquests llibres no acabin al foc de la llar! L’ideal seria que formessin part de la futura biblioteca del Refugi, on no podran faltar “La punyalada” ni alguna obra de Bosch de la Trinxeria, a més de “Caminant per l’Alta Garrotxa”, de Ramon Sala; els dos volums de les “Històries de l’Alta Garrotxa”, d’en Jep Vilar, i “Sant Aniol d’Aguja”, de l’Ernest Costa, gran fotògraf i sempre savi de paraules. I moltes altres obres.
—Les d’en Jep Vilar ja les tenim —matisa en Xari—. I les altres, ja vindran.
Abans d’acabar trec dos petits obsequis emmarcats: el primer és un quadre de l’artista Lola Ortiz Barnés, que podríem titular: “Còdols sota un corrent cristal·lí”; el segon és un haiku meu, del mateix tema:
Boscos i cingles.
I al fons, xerra que xerra,
l’aigua amb les còdols.
Són, doncs, dues obres complementàries. La Lola, a més de la pintura, s’ha encarregat del paper, dels vidres i dels marcs.
Acabat el pregó, en Tiri fa sortir de la gralla les notes d’“Els segadors”. Cantem a cor. Quan torna el silenci, desallotgem l’església i fem cap a l’era, on el dinar ja és a punt. Amb un plat a la mà, faig cua per rebre una ració de fideus amb carn. Me’ls menjo a l’ombra del til·ler de la font. Són boníssims.
Tot dinant, faig conversa amb dues persones que seuen vora meu. Es presenten: en Jaume i l’Albert, d’Olot. Són cunyats, i durant els caps de setmana solen fer caminades junts. A cop d’esquinçar soles de sabata, han arribat a conèixer molt bé el territori. Viuen a Olot, però tenen una casa a Montagut, can Ballana (sic), on celebren dinades familiars cada cap de setmana. De vegades són sis i de vegades són vint. I de vegades es pensen que seran sis i acaben essent deu. No ve d’una boca més, i no s’hi posen cap pedra al fetge: tothom hi té un plat, a can Ballana. En Jaume i l’Albert semblen ben avinguts. A més —això encara té més mèrit!—, són bons lectors, i han passat l’afició de girar fulls als fills.
En Jaume s’aixeca i desapareix. Torna amb tres cerveses fresques. Una és per a mi. Moltes gràcies!
Em parlen del Refugi. Reconstruir-lo ha estat una empresa titànica. Els promotors hi han treballat durant anys, i se les han empescat totes per aconseguir ajudes, i no només de les institucions. Empreses i particulars també hi han col·laborat. Les bigues del menjador va pagar-les un benefactor, el nom del qual consta en una placa sobre la fusta. Un empresari olotí va regalar totes les portes interiors del Refugi. Molts professionals (paletes, lampistes…) venien a treballar-hi unes hores de franc. Etc. De vegades, les contribucions han estat més modestes: la gent, pagant una mòdica quantitat, ha pogut apadrinat les teules, fent-hi constar el seu nom. I moltíssims col·laboradors menors (jo en soc un modest exemple) han transportat des del Gomarell fins al Refugi, al llarg dels últims anys, centenars de petits sacs de ciment, de sorra, de calç, rajols… Fins a 284 tones en total!
Amb els fideus al pap, em fa mandra pujar fins al salt del Brull. Ja hi aniré un altre dia, si s’escau. Em quedo a l’ombra, fent-la petar amb l’Albert i en Jaume, que ja s’ha convertit en en Met.
Passades les tres, m’acomiado d’en Xari i dels altres coneguts i, en companyia dels dos nous amics olotins, enfilo riera avall el camí de tornada. Tot baixant, la nostra conversa es barreja amb l’incessant diàleg de l’aigua amb les pedres.
Comments are currently closed.